Recitals, actuacions, xerrades

/ 17 de NOVEMBRE del 2014 /

Una pirata entra a les classes de Primer d’ESO amb un cofre ple de llibres

El tresor permetrà que l’alumnat llegeixi a l’aula per pur plaer mitja hora al dia

  El matí del dijous 23 d’octubre de l’any del Senyor del 2014 una pirata anomenada Valèria, acompanyada per una calavera espectral que de tant en tant apareixia i desapareixia, va picar a les portes de l’Institut Rubió i Ors de Sant Boi i va demanar entrar-hi per tal de dur a terme una missió molt important i arriscada. La nostra conserge Araceli, que molts cops havia jugat als pirates amb els seus nens però que, en realitat, sempre havia aspirat a viure una aventura de corsaris autèntica, no s’ho va pensar dos cops: es va vestir amb un barret de bucanera i es va posar al servei de la Valèria per al que calgués.

  I així, amb l’ajuda de l’Araceli, i consultant en tot moment un vell pergamí, la Valèria va anar entrant a totes les aules de Primer d’ESO. A la del grup F, en concret, on em trobava jo ensenyant Llengua Castellana, la pirata va presentar-s’hi a les dotze hores tocades i, tal com va passar a les altres classes, va interrompre la lliçó sense demanar permís i va col·locar un misteriós cofre a dalt de la taula del professor. Tot seguit, davant les cares de sorpresa i admiració de tothom, va explicar que per culpa d’aquell tresor havia caigut una maledicció sobre el més ferotge, cruel i egoista de tots els corsaris: el seu capità.

  En aquell moment va aparèixer de cop la calavera fantasmal, que amb veu greu i cavernosa, ens va aclarir el seu cas: sí, havia trobat a la platja d’una petita illa recòndita de les Antilles, entre les restes d’un naufragi, un cofre ple de llibres meravellosos. I com acostumava a fer –continuà explicant-nos -, va decidir no compartir aquell tresor amb els altres pirates de la seva tripulació. Però, ai!, de la clau del cofre penjava un pergamí manuscrit en què s’advertia que un malefici atraparia a qui es quedés els llibres i no els lliurés als seus destinataris. Ell no n’havia volgut fer cas i poc després havia quedat convertit en aquell espectre que vèiem.

  La calavera va sospirar de pena i va tornar a desaparèixer. Valèria, reconeixent també que estava cansada dels ensurts que rebia amb aquestes aparicions i desaparicions sobtades, va dir-nos que el capità pirata mereixia poder descansar en pau pels segles dels segles perquè ja s’havia penedit prou del seu comportament egoista. I tot seguit va demanar la nostra ajuda per trencar el malefici. L’únic que calia –va asegurar-nos- era seguir les indicacions del vell pergamí. El primer pas ja s’havia realitzat: s’hi llegia ben clarament que calia portar el cofre del tresor a l’alumnat de Primer d’ESO del nostre institut. Ara era necessari que algú de la classe s’atrevís a obrir-lo. I el Rubén s’hi va oferir.

  El nostre audaç voluntari va anar fent tot allò que la Valèria li indicava que apareixia al manuscrit. I després de girar diversos cops la clau, fer uns saltironets i pronunciar unes paraules màgiques -acompanyades d’un preceptiu repic de taules de tot l’alumnat- el cofre, efectivament, es va obrir! Seguidament, complint el que estava escrit, la Valèria va repartir els llibres entre tota la classe. I quan tots els nens i nenes tenien ja un llibre a la mà, va aparèixer de nou la calavera i es va dur a terme l’últim acte necessari per acabar amb l’encanteri: tothom, repetint alhora les paraules exactes del pergamí que la Valèria llegia en veu alta, va jurar “tenir cura del tresor, gaudir-lo i compartir-lo.”

  Després que tota la classe pronunciés aquestes paraules, el fantasma del capità es va esvair –suposem que per sempre més- i la pirata Valèria es va acomiadar de tots nosaltres, feliç per l’èxit de la seva missió. D’aleshores ençà no hem tornat a saber res més de tots dos. I el professorat, per assegurar-se que es compleix el jurament i evitar que cap pirata no torni a colar-se un altre cop a l’insti, ha decidit regalar als nens i nenes de Primer d’ESO mitja hora de classe al dia perquè puguin llegir, pel simple gust de llegir, els llibres del tresor. I, en fi, aquí acaba aquesta estranya història en què allò que no és cert és veritat, i allò que no és veritat és inventat.